RESOLUCIO DE L'ENIGMA DEL MES

Si, era una mica difícil pero em va fer gràcia veure aquest simbol tant antic i tant especial.
Fa 90 anys que aquesta filatelia es troba al carrer Pelai, 1.

"Filatélica Majó se fundó en 1919 por JOSÉ MAJO TOCABENS, en la calle Pelai nro.1 de Barcelona, y desde el principio se dedicó solamente a la compra y venta de sellos. Sus escaparates causaron sensación por la cantidad de sellos de todo el mundo y material filatélico, introdujo las series completas, pues en aquella época se vendían los sellos a la pieza. Fue un estudioso de los sellos reflejándolo en la revista PUBLICIDAD FILATÉLICA, de pequeño formato, publicada en 1930, con artículos amenos, posteriormente cambio de formato con reproducciones de sellos de todo el mundo y editó libros.
Colaboró con artículos y conferencias en diferentes medios de comunicación, ha sido el que más libros ha escrito sobre filatelia, todos ellos muy buscados actualmente. En 1932 empezó a editar los reconocidos albúmes de casi todos los paises de Europa, dictando unas normas de clasificación que todavía siguen las demás marcas.En 1927 organizó subastas.En 1928 publicó el primer catalogo de sellos de bolsillo de Espana.Organizo Exposiciones, en 1946 monta el primer SALÓN DE LA FILATELIA, junto a un grupo de comerciantes, en el expuso la primera colección que llamo LA FILATELIA POR LA IMAGEN, hoy la llamaríamos la primera exposición con los sellos agrupados por el tema, sentado un precedente dentro de la filatelia mundial, iniciando esta floreciente rama de la filatelia.Formó una extensa biblioteca, consultada por los estudiosos.Ha sido la primera filatélica que introdujo la informática para organizar un establecimiento de estas características.Falleció al año de la exposición filatélica ESPAÑA `75, continuando la saga su hijo Andrés y actualmente su nieta Isabel con gran dedicación."

IMATGE DE LA SETMANA

Tornem a les "andadas" i a més amb un color molt especial.

SETEMBRE MUSICAL: BEAUTIFUL

Una de les cançons que recordo haver escoltat de molt, MOLT petita i que ara he recuperat amb nom i cognoms identificatius, que m'agradaria compartir.

MARILLION
BEAUTIFUL



Everybody knows that we live in a world where they give bad names to beautiful things
Everybody knows that we live in a world where we dont give beautiful things a second glance
Heaven only knows that we live in a world where what we call beautiful is just something on sale

And the leaves turn from red to brown
To be trodden down
To be trodden down
And the leaves turn from red to brown
Fall to the ground
Fall to the ground

We dont have to live in a world where we give bad names to beautiful things
We should live in a beautiful world
We should give beautiful a second glance

And the leaves fall from red to brown
To be trodden down
Trodden down
And the leaves turn green to red to brown
Fall to the ground
And get kicked around

You strong enough to be..
Have you the courage to be..
Have you the faith to be..
Honest enough to say..
Dont have to be the same..
Dont have to be this way
Cmon and sign your name
You wild enough to remain beautiful?
Beautiful

All the leaves turn from red to brown
To be trodden down
Trodden down
And we fall green to red to brown
Fall to the ground
To be kicked around

You strong enough to be..
Why dont you stand up and say
Give yourself a break
They laugh at you anyway
So why dont you stand up and be
Beautiful.

1909: FOTOGRAFIA, CIUTAT I CONFLICTE

Em considero un enamorada d'aquesta ciutat, de Barcelona, tot i les seves deficiències, els seus problemes i conflictes i aquesta exposició de fotogràfies (mare meva, aquest mes podria haver fet un monogràfic de fotografia) d'un temps cap al 1909 m'ha descobert nous detalls de la mateixa. Els interessos de l'época, com la va marcar la Setmana Tràgica, la burgesia, les diferentes classes socials, el dia a dia de la ciutat, llocs estratègics que van aparèixer i tot i seguit de detalls que em fan sentir-me més a prop de la seva història.

És una exposició que vol oferir una visió espectral de la producció fotogràfica barcelonina del primer quart del segle XX referent al territorri, les classes socials i els seus espais de convivència. Recorregut circular que s'inicia amb la reforma de la Via Laietana i acaba amb els carrers desapareguts per aquell esbudellament urbanístic.

Espectacular la fotogràfia d'un solitari Hospital de Sant Pau i del Passeig de Gràcia en plena ebullició.

El llibre de l'exposició és una petita joia.

Fins als 16 de gener del 2010

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Pl. Pons i Clerch, 2 2on

www.bcn.cat/arxiu

HOMELESS NEI GUAI

Després d'acomplir tots els rituals del perfecte turista a Itàlia (pasta: linguine a la scampi a un restaurant d'aquells de tradició familiar que et fan descobrir el taranna d'un país, gelato amb briotx a la via Dante i caputxino a les Galeries Vittorio Emmanuelle a un local de solera) i gaudir del soroll dels tramvies taronges de fusta que circulen pels bulliciosos carrers de la ciutat, capital de la moda, venia de gust marxar d'excursió per fer un tastet dels voltants.

Era molt d'hora quan vam anar a recollir el cotxe de lloguer i ens vam emportar la primera sorpresa: un Fiat 500 d'aquells nous.Un petit cotxe simbol del país ara reconvertit per al segle XXI amb el seu esperit de sempre.Veritablement la maquina era curiosa, amb tot de detalls que en altres cotxes sempre queden oblidats. Té un bon motor i corre, corre. A més és bastant estable i fa que circulis amb seguretat per les carreteres amb corbes i revolts interminables que van anar a visitar.

Vam escollir el llac Como per la seva proximitat, per conèixer els tresors que s'amaguen a tocar de les muntanyes ( potser algun actor americà, algun festival de muntanya) allà a on els llacs es converteixen en la zona de descans dominical dels milanesos. I com resultat us dic, que ho tornaria a escollir 50 vegades més, per qué ha passat a encapçalar un dels primers llocs del meu ranking personal.

Un paisatge bucòlic com pocs, als fons de la postal els Alps italians nevats i a la dreta unes aigues blau turquesa que el sol emmiratllava i convertia en un lloc idoni per a engrescar a pintors de primera fila i fotògrafs.

Les poblacions com Bellagio, Menaggio i Como ens mostren el dia a dia dels pobles tranquils de muntanya i les cases colonials del segle XVIII-XIX l'esplendor d'aquesta zona.

Una jornada de somni si no fos per la fantàstica caravana de 55 km que ens vam cruspir a la tornada cap a Milà i pel comunicat de multa que he rebut dels senyors de la Hertz que en confirmen que el petit 500 cinquechento va ser vist a una popular zona peatonal (a la plaça Mercanti) prop del Duomo a les 22.00 h captat per les camares de seguretat, intentant fer maniobres per sortir entre dos estàtues donat que no hi havia manera de sortir d'allà i espantant a uns quants vianants que circulaven tranquilament.

Un altre cop en Homeless nei guai.

UN NOU COMIAT

Avui toca dir adéu a Alicia de Larrocha, prodigionsa pianista catalana, que als 86 anys ens ha deixat. La seva carrera va començar quan només tenia 3 anys i ha estat l'artista amb la major projecció internacional dels nostres músics compositors: màgica la seva interpretació de la Suite Ibérica d'Albeniz.

IMATGES DE LA SETMANA

Aquests imatges pertanyen a una part de la meva vida que no oblidaré mai, musicalment i pel bon cor d'aquesta gent, el companyerisme i l'estimació que em van donar.

El meu pensament sempre amb la colla de Sant Andreu del Palomar i amb els seus grallers, dels que vaig formar part durant 6 anys.

L'HABITACIÓ DE VERÒNICA

Teatre Capitol

20.30 h

Original i desafiant portar a escena un thriller i més si té com a base una obra d’en Ira Levin. Veritablement és un dels géneres més difícils de transportar al món teatral donada la feina que han de realitzar els actors per tal de fer més creibles les seves actuacions.
Aquí quatre bons actors porten el suspens de la trama fins a l’últim moment d’una manera extraordinària i ens meravellen amb una gran interpretació.
Qué amaga el passat d’aquests personatges? Qué amaga l’habitació de Verònica?

IMATGE DE LA SETMANA

VISA POUR L'IMAGE 2009

Visa pour l’image
Perpinyà
11/09/09

Com sempre sorprenent el pas per aquest Festival Internacional del Fotoperiodisme; un festival d’una qualitat excepcional i d’una densitat esgotadora, un més que ampli recorregut fotogràfic.
Ens demostra cada any l’interés que genera encara que alguns diguin que comença a estar morta aquesta disciplina.
Visa pour l’Image ens descobreix i confirma les milors producccions anuals que repassen l’autèntica història del món, abandonada cada cop més pels grans mitjans de comunicació, per explicar-nos altres històries més mediàtiques i més frívoles.
A part d’això les millors fotogràfies escollides per al World Photopress.
Molts fotògrafs a destacar:François Le Diascorn, Viktor Drachev, Miquel Dewer-Plana…
Aquest any em quedo amb tres moments molt específics:
Abbas i la fotografia d’una familia jueva a Gaza en un supermercat a on l’home es troba comprant armat.
Brenda Ann Kennally i la seva plasmació de les families desestructurades de la ciutat de Troy.
Luca Catalano Gonzaga, i els seus nens nepalesos, que treballen dotze hores per un euro.

Tots els conflictes que veus aquí acompanyen la visita i et fan situar en el punt que un es troba originariament : Guatemala i els maras, la República de Belarus, Mèxic i els seu cartels, l’Orient Mitja, terres africanes devastades per guerres i malalties… i tot des d’un punt de vista dramàtic, cru i real.

Al vespre carretera i manta cap a Barcelona amb una carpeta plena sota el braç de noves fotografies, de nous conflictes i també de conflictes coneguts ja, de noves temptatives que conformaran potser noves històries, nous camins.
Potser aquests conflictes retrobats romandran en el subconscient de tots aquells que han passat per les seves sales i guiaran a tots aquells personatges que amb les seves camares continuaran retratant la realitat del món i en la portaran tant a prop que no ens poguem resistir a observar-la.

http://www.visapourlimage.com/

ENIGMA DEL MES

Aquest cop haig de reconèixer que és una mica difìcil encertar-ho.

MAURICE DE VLAMINCK AL CAIXAFORUM

CaixaForum: Maurice de Vlaminck (1900-1915)

Totalment desconegut per a mí, aquest pintor, fet a si mateix i en un començament músic de professió, defensor de l’autoaprenentatge però s’ha de reconèixer que el talent innat no es pot negar, ens mostra amb el color i un traç expressiu excepcional el poder de la natura.
Molt influenciat a la seva primera etapa per Van Gogh com es pot veure a la primera part de l’exposició va anar evolucionant fins a formes cezannianes però sense perdre l’estil fauvista que el caracteritza.
Sorprenent exposició a la qual m’he atensat uns quants dies per entendre com ha aconseguit aquesta varietat de colors i aquesta facilitat per mostrar a les seves pintures per on es mou el seu món.
Va ser pobre tota la seva vida i no reconegut com a pintor important fins que un comerciant-col.leccionista d’art va comprar tota la seva obra.
Val molt la pena perdre’s per les seves sales.

IMATGE DE LA SETMANA

Aquest camí em persegueix o bé jo vaig perseguint el camí. Això em recorda que em queden uns trams pendents.

ORQUESTA RECICLANDO

Orquesta Reciclando/Jarabe de Palo
L’Auditori
04/09/09
21:00 h

Son las mismas canciones que desde hace doce años nos han hecho, hacen y nos harán bailar y emocionar. Esa noche recordaba a Ojalancia mientras escuchaba “La Flaca” y tenia razón aquel “Tijuana pre-vacacional”, las letras de estas canciones no son grandes letras pero a mí todavía se me ponen los pelos de punta escuchando a Pau Donés cuando las canta.
Puntuales, de etiqueta como aquellas viejas orquestas de toda la vida, un Pau Donés rodeado por unos fantásticos músicos que hicieron más espectacular la sonoridad de L’Auditori.
Con una introducción via video de Andreu Buenafuente, el reciclado de estos temas con un marcado son latino, definitivamente cubano y unos toques de jazz, nos deleito durante dos horas.
Para aquellos que quieran repetir o bien disfrutar de este concierto, tocaran en Jamboree el dia 23 de diciembre.

UNA MIRADA A L'ACTUALITAT

Sí, en certs moments m’agradaria impregnar-me del formidable caràcter crític d’en Atticus i donar als meus repasos de l’actualitat, del “make in of” del dia a dia, aquella mirada atractiva i original que trobo en els seus posts.

Deixant enrera càrregues sentimentals del subconscient, el meu retrobament amb lal ciutat ha estat al mateix punt a on la vaig deixar: obres i més obres per totes bandes: TAV (amb esquerdes al cr. Mallorca), noves parades de metro, asfalt anti-soroll, restauració d’edificis, re-estructuració de carrers, les sempre mítiques obres del carrer Balmes. Terminis que s’allarguen com goma elàstica a un ritme de treball tortuga. Creieu raonable que es trigui en asfaltar un carrer de 3 a 4 mesos, un carrer de 300 m?
Aquests plans subvencionats a on carrers que es troben en bon estat són aixecats i només serveixen per dilapidar uns diners pressupostats que beneficiaran com sempre les butxaques d’uns pocs.

Una mirada enrera em porta també a recordar personatges que han desapareguts aquests dies: en Bobby Robson per mi un dels grans del Barça, en Dani Jarque (qui ho anava a pensar), Isidor Cònsul l’editor de Proa, precursor d’aquella col.lecció de color taronja tan excel.lent en autors i que tots en tenim a casa algun exemplar i la senyora Carme Lazaro, una anònima que va lluitar contra el càncer fins a les seves últimes conseqüències i que no va deixar de viure fins al seu últim dia.

De tornada del Grec, del retallat festival d’estiu que en altres époques era una glòria de la ciutat, amb tota una sèrie d’espectacles de renom que ara s’ha convertit en un seguit d’actes de teatre, música i animació que només destaquen pel seu desencert.

No puc oblidar el bombardeig dels mitjans de comunicació sobre aquesta grip A que ens portarà la pel que es veu pandemia del segle XXI. A on s’ha vist un desplegament de nocives intencions que només volen crear un estat de por, un estat de colapse.
Volen apartar la nostra mirada de la crisi, tan profunda que estem patint? Què aconseguim amb aquest estat de continúa paranoia?
Algú em podria dir quantes persones moren de grip cada hivern a Catalunya?

I més i més coses que no poden deixar sense esmentar: ordinadors a les aules quan només existeixen dues editorials que preparin textos per l’ensenyament, falangistes i autodeterminació a Arenys un conflicte sense fonament i que delimita la llibertat. Un Estatut que no es concreta, un finançament que no arriba, i que el Govern de Catalunya quasi haurà de retornar integrament al Govern Central.
Moltes coses que posen de manifest que el moment en qué vivim és complicat i continuarà sent complicat per a molta gent que ha perdut el seu lloc de treball.

I podria omplenar i omplenar fulls d’un llibre que escriu la nostra història i que té multitud de capìtols per estrenar, però això serà tema d’un altre post.